Stanley
Tristegoria
Txikitan
edozer izan zitekeen indioen denda:
manta zahar bat
errekaren hotsa
amaren magala.
Txikitan
edozer izan zitekeen bakeroen fuertea:
besaulkia
sukaldea
ametsak.
Eta bakeroek dena zeukaten
erdera zuzenean hitzegiten zuten
indioek, ordea, ez zekiten aditzik.
Bakeroek sua zeukaten eskuetan
burdinezko zaldiarekin etortzen ziren
betirako geratzeko asmoz
galdetu gabe
lur haietan norbait al zen
telegramak bidali zitzaketen
generalarentzat, amorantearentzat
eta indioel ezin zuten ke seinaleekin
«maite zaitut» esan.
Bakeroek dena zeukaten
uniformea baíno urdinagoak ziren begiak
lehendakari bat trenbidearen bukaeran
írabazleen irribarrea.
Pentsatzen aritzen naiz
lorik hartu ezin dudan gauetan
agian horregatik maite dudala hainbeste
nire herria
txikitan, aspaldi,
indioak bakeroak hiltzen marrazten
nituen
arrazoi berberengatik.
Melang(or)ia
De petit
qualsevol cosa podia ser una tenda d'indis:
una manta atrotinada,
la remor del rierol,
la falda de la mare.
De petit
qualsevol cosa podia ser el fort dels yankees:
la butaca,
la cuina,
els somnis.
I els yankees tenien de tot.
Parlaven correctament
i, en canvi, els indis no sabien ni els verbs.
Els yankees treien foc per les mans,
vingueren amb cavalls de ferro
amb el propòsit de quedar-s'hi per sempre mès
sense demanar si ell era algú
en aquelles contrades.
Es podien enviar telegrames
per al general, per a l'amant,
i els indis ni tan sols podien
dir «t'estimo» amb senyals de fum.
Els yankees tenien de tot.
Els ulls eren més blaus que l'uniforme,
un president al vagó de cua del tren,
el somriure dels guanyadors.
A voltes, les nits en què no puc
agafar el son, penso que potser és per això
que estimo tant el meu poble.
De petit, ja fa temps d'això,
dubixava, per la mateixa raó,
els indis i els yankees matant.
|